Isan, electrònica delicada

Directes des del Regne Unit arriben ISAN (Integrated Services Analog Network), o el que és el mateix, Antony Ryan i Robin Saville, dos joves que practiquen una electrònica contemporània, melòdica i plàcida. No es pot dir que aquests nois facin cançons, però freguen aquest concepte amb un estil tendre, ple d'emocions i de grans espais sonors. Han deixat de costat el flirteig amb les guitarres i el so analògic que va marcar l'àlbum, 'Meet Next Life', per reprendre el rumb dels sons vintage a l'últim treball, 'Plans Drawn in Pencil'.

El duet britànic edita música des de l'any 1996 i sempre separats, ja que un d'ells viu al Regne Unit i l'altre a Dinamarca. Però això no suposa cap problema, perquè de tota la vida s'han comunicat via correu o Internet. El proper 23 d'agost es tornaran a veure les cares a la sala Apolo de Barcelona per convidar-nos a perdre'ns entre les seves melodies càlides i amables.

Com a curiositat, la seva col·lecció de gats de la sort. Uns gats japonesos, els Maneki Neko, que s'han convertit en una de les senyes d'identitat dels britànics. Esperem que, mentre continuïn editant música i girant, aquest gats els acompanyin.

Sala Apolo, BCN. Dissabte 23 d'agost '08. 8/10€.21:00h.

Ratatat, desafiant el so novaiorquès

Mike Stroud i Evan Mast son dos joves de Brooklyn que l’any 2001 van donar vida a un projecte amb què volien experimentar noves melodies sense tenir un predecessor de recolzament. A base de guitarres foses amb els ritmes més robòtics i melodies surrealistes, els dos joves es van proposar desafiar el so electrònic que es feia a l'altra banda de l'Atlàntic. El resultat, tres discos i el respecte per part tant de crítica com de públic.

Fa dos anys va sortir a la llum el segon treball del duet, 'Classics', que els va col·locar definitivament al mapa de l'electrònica. A principis de juliol van treure el tercer àlbum, 'LP3', i d’ell ja han sortit grans temes amb la marca de la casa com ‘Falcon Jab’, ‘Shilledr’ o ‘Mirando’. Un disc ple de temes un tant marcians i compactes. A més, l’èxit d’aquests dos nois ve precedit també per haver compartit gires amb bandes de gran calibre com Daft Punk, Franz Ferdinand, Mogwai, Tortoise o !!!, entre d'altres.

Aprofitant el seu pas pel Festival Ola, el proper dijous 14 d'agost oferiran un concert a la sala Razzmatazz. El duet novaiorquès exhibirà durant la sessió de clubs la seva forma personal de fer música electrònica amb tocs pop, hip hop i metal. Una banda misteriosa i genial del panorama electrònic més que recomanable per anar a veure.

Ratatat. Dijous 14 d'agost '08. Sala Razzmatazz, BCN. 15€. Sessió de club

Entrevista amb Eñaut Elorrieta, cantant del grup basc 'Ken Zazpi' “Vamos súper a gusto a Catalunya”

Allá donde van triunfan. El grupo de pop-rock en euskera Ken Zazpi acaba de sacar al mercado su cuarto disco, ‘Argiak’ (luces), cargado de letras intimistas que pretenden arrojar luz en este mundo lleno de sombras. Ha sido grabado en Los Ángeles por el productor Rafa Sardina, productor de Stevie Wonder o Macy Gray entre otros. El cantante de Ken Zazpi, Eñaut Elorrieta, nos cuenta los entresijos de la banda, que incluso han grabado en català. 


En primer lugar, enhorabuena por el éxito que cosecháis...
Sí, la verdad es que nos encontramos en un buen momento, tanto el grupo como la aceptación de la gente del nuevo disco. Siempre que haces un gran esfuerzo trabajando no siempre obtienes resultados, pero esta vez que estamos de enhorabuena hay que saber disfrutarlo también. 

¿Qué pensáis cuando dicen que sois uno de los referentes del panorama pop-rock euskaldun? 
Son etiquetas. Nosotros le damos más valor a la respuesta de la gente en nuestros conciertos, la comunicación que se establece en nosotros y el público. El resto...un día te pueden decir una cosa y al día siguiente otra, así que sólo me creo que lo que veo. Lo que nos ayuda a seguir adelante es la motivación que nos entra con cada disco.


Una curiosidad, ¿de dónde sale el nombre del grupo?
Zazpi significa siete en euskera, y para nosotros este número es especial, tiene algo de brujería. Euskadi también está formada por siete provincias, empezamos a tocar en julio, empezamos siete amigos... Este número sugería muchas cosas. 


Las letras del nuevo disco hablan de esperanza y de ilusión, ¿es más fácil que hablar de tristeza y dolor?
Realmente ha sido un esfuerzo. Cuando componemos sentimos un compromiso con nuestro entorno, nuestro pueblo y nuestra cultura, y la situación que vivimos tampoco es para echar cuestes. En el disco hemos intentado transmitir la luz mediante el sonido en estos tiempos que quizás corren más nubes.


Os habéis arriesgado a grabar en catalán, ¿cómo surgió?
Es como un guiño de respeto a la cultura y a la lengua catalana. Teníamos amigos comunes en Catalunya y siempre hemos sentido cierta solidaridad con el pueblo catalán. 

Y conciertos por Catalunya...
Desde Catalunya se nos han brindado unas oportunidades increíbles. Tocamos en el Camp Nou, en Girona, Lleida... La gente no te conoce, empiezas de cero, y te crea unas buenas sensaciones. Vamos súper a gusto.

Hablamos un poco de vuestras influencias...
Tenemos dos ejes fundamentales, la música anglosajona y la música tradicional vasca.


¿Qué proyectos tenéis en mente?
En principio tocar en directo por Euskal Herria y por Catalunya. Este año además se celebra el 70 aniversario del Bombardeo de Gernika, y hemos intentado reflejar en una canción del disco el dolor que supuso aquello. Queremos hacer algo especial un pequeño homenaje a todos aquellos que murieron en Gernika. Además, para poder entender el presente hay que recordar el pasado.

Aires de festa a Gràcia

I és que, encara que sembli que durant aquest mes a Barcelona només queden els turistes, a l'agost tothom es reuneix a Gràcia, el barri més bohemi de la ciutat, que celebrarà la seva festa major del 15 al 21 d'aquest mes. Una festa amb personalitat i amb un imaginari propi dels graciencs, les gracienques i de totes aquelles persones que s'apropen fins a la vila. El tret de sortida oficial serà el dijous 14 a les set de la tarda, amb la lectura del pregó, que anirà a càrrec de l'actor i periodista Queco Novell.

Musica, ball, teatre, cinema, jocs, esports, mostres, exposicions i, sobre tot, l'espectacle dels carrers guarnits i la cultura popular fan d'aquesta festa una de les més integradores i acollidores que se celebren a la Ciutat Comtal. Una festa major que omple els carrers del barri d'alegria i de gent les 24 hores durant els set dies que duren.

Durant el dia se succeiran diferents activitats a les places i carrers, decorats per a l'ocasió. Castellers, acròbates, activitats infantils i esportives amenitzaren els xafogosos dies d'aquest mes. Mentre que per la nit, quan l'ambient esperem que sigui més fresc, serà el torn dels concerts en viu, els focs artificials i la festa a l'aire lliure.

Roger Mas, Pascal Comelade, Chucho Díaz, La mata negra, Bourbon, Los Eléctricos, Imsonmi o Pep Sales seran alguns dels grups i cantautors que ompliran de gom a gom espais, carrers i places com la del Diamant o Rius i Taulet. Una festa a la qual tota la gent de Barcelona acudirà per gaudir-les al màxim possible.


Nova edició del Festigàbal

A la plaça Rovira i Trias, situada en un dels extrems de la vila, s'hi troba el bar Heliogàbal, que durant la festa major oferirà, a l'aire lliure i de forma gratuïta, una proposta cultural entre el 17 i 19 d'agost, el Festigàbal, una iniciativa que va néixer fa tres anys i que contarà, a més de diverses activitats, amb nombrosos concerts.

El festival arrancarà amb CCCP i, a continuació, Sr. Da Costa oferirà un recital cantant a Machín. Durant la nit les propostes més indies aniren a càrrec dels grups locals com Le Fou i Mishima i dels nord-americans Mary Timony Band.

La segona jornada s'iniciarà amb un un concert de jazz amb Andreu Zaragoza a la guitarra, Tom Warburton al contrabaix, Marc Ayza a la bateria i Hugo Astudillo al saxo alt. Més tard el rock prendrà el relleu amb les propostes d'Olivia Trencada, Ainara LeGardon i Els Surfing Sircles.

Per acabar, el grup format per Enric Casasses, Manel Pugés y Stella Hagemann, EMS, acompanyats de Los Beef i Pau Riba, seran els encarregats de posar el punt i final al festival de música i poesia.


Festa Major de Gràcia. Del 15 al 21 d'agost '08
Info: www.festamajordegracia.cat
www.heliogabal.com

Au Revoir Simone, electrònica ‘vintage’ de bona qualitat

Elles són tres noies, que van sempre acompanyades de tres teclats i una drum machine. Fa un temps que ens van enamorar amb el pop lleuger, les melodies i beats simples i la subtilesa lo-fi. El proper dia 9 d’agost estaran presentant el segon àlbum, ‘The bird of music’, a la sala Sidecar de Barcelona. Tres tresors que bé segur seran un autèntic plaer de sentir en directe.

Aquestes tres noies es van criar al barri de Nova York amb més tradició artística i bohèmia, Williams Borough, pel que no és d’estranyar que portin a la sang les arrels ‘vintage’ que entabanen a tothom. Ni tan sols l’estrambòtic i excèntric David Lynch ha pogut escapar de les armes d’aquestes belles dones al citar-les com un dels grups que no pot deixar d’escoltar.

Són fans de grups pop tan clàssics com The Beach Boys o Zombies, però si les hem de situar en algun punt del panorama actual, podríem dir que es troben a mig camí entre Stereolab i The Postal Service. Molt recomenable.


Dissabte 9 d’agost’08. Sala Sidecar, BCN. 22.30 h. 22 €

Alguna cosa passa a l'escena musical basca

Durant els darrers temps estem veient un fet anecdòtic. Al País Basc, els grups estan deixant de banda la música tradicional basca, feta amb instruments com la trikitixa o la txalaparta, així com el rock més dur, i han optat per donar pas a nous camins i noves influencies, sobretot en provinença de l'escena anglosaxona. Després de grups com Ken Zazpi o Standard, arriben els bilbotarras Zenttric, que com diu el títol del primer àlbum, s'escriu '...con Z y 2 Tes...'.

El grup s'ha convertit en una de les grans apostes del panorama musical actual. Les seves cançons estan fetes per deixar el cos a to gràcies a uns girs sorprenents i unes lletres alegres i en castellà, que li donen un toc d’aire fresc al conjunt. Temes en els que també es reflecteix l'adoració dels seus membres per bandes com ara Franz Ferdinand o Kaiser Chiefs. O dit d'una altra manera, tot allò que soni enèrgic i melòdic a la vegada.

Zenttric no és cap novetat, porten ja tres anys treballant en el projecte i acaben d'editar el primer lp. Però aquest quatre joves tenen ja prou experiència com per saber al que s'enfronten. L'any passat mateix van ser els teloners dels mateixos Rolling Stones, al concert que van donar a l'estadi d'Anoeta, així com dels Nada Surf fa uns mesos.

Tampoc és la primera vegada que venen a tocar a Barcelona, però el proper divendres 8 estaran presentant l'únic treball que han tret a la venda. El concert, inclòs dintre de la sessió de club, arriba per demostrar que encara queda molt per fer dintre del panorama basc i estatal.

FIB, un clàssic que continua triomfant

Ni la crisi econòmica ni la competència han pogut amb el festival estatal més preferit pel públic, i no és per menys. Tant al recinte com a la zona d’acampada i al poble es respirava un ambient molt bo que a molts altres festivals els agradaria aconseguir. I segurament sigui això, juntament amb la presència de grans artistes, el que fa gran el FIB.

Pel primer dia s’havia preparat un menú exquisit. Per una banda, els experimentals Sigur Ros, que van superar les expectatives, i per l’altra, Facto Delafé y las Flores Azules que, juntament amb La Casa Azul, van posar el toc melancòlic a la nit. Mentrestant, a la carpa Samsung els Dj’s es van aferrar als fàcils èxits d’avui i d’ahir, inclosos artistes presents al FIB, per omplir-la com cap altre dia.

El plat primer plat fort s’esperava el divendres, tal i com evidenciava l’augment de públic respecte del dia anterior. La carpa Fiberfib es va quedar petita per acollir a Hot Chip, que no van deixar respirar al públic ni un moment amb ritmes molt ballables. La nit va continuar molt agitada amb el concert de Roisin Murphy, que va omplir l’esplanada de l’escenari verd i va demostrar que té molt punts per convertir-se en reina del techno-pop, i amb un Mika que va deixar bocabadat a tothom amb un show circense molt bé preparat i pel que ningú donava un duro.

El dissabte va ser la nit més tranquil·la de totes i on va ‘punxar’ el festival. La falta d’una programació atractiva va desencadenar una baixada considerable de públic respecte del dia abans. Els concerts de Tricky i The Kills van ser dels més aplaudits, mentre que la gran decepció de la nit, i també del festival, van ser Gnarls Barkley. El duet estava dispossat a fer ballar al públic amb el su rock‘n’ roll, però aquest només va respondre als seus dos èxits, ‘Crazy’ i ‘Going on’. Després d’escoltar-los, l’esplanada es va quedar mig buida.

El postre, com sol passar, va ser el millor de tot. El talent i la classe van venir de la mà de Leonard Cohen en un moment màgic a l’escenari verd. Morrisey, per la seva part, va tocar el més conegut del seu repertori, i Siouxie es va guanyar el premi a la més simpatica de totes, aplaudint i xiulant-se a ella mateixa. La carpa Fiberfib es va tornar a quedar petita per acollir a tot els que volien veure a Justice, que van fer un directe esplèndid. Un altre dels escenaris que es va quedar petit va ser el Fiberclub, que va acollir a una principiant Yelle que es va mostrar molt segura damunt l’escenari i amb un technotronic molt fresc. El punt final el posarien els francesos Vive la fête, en un concert que es va quedar molt curt.

La bona organització i el bon ambient de festa van marcar la resta del festival. Hi ha via gent de totes les edats, i hom podia veure des de nens de cinc anys tocant la guitarra fins a dones de més de cinquanta ballant house i techno.

Per altra banda, a la zona d’acampada, molt ben equipada amb dutxes i lavabos, també es respirava el bon ambient i la confiança en els altres. El fet de deixar la roba a assecar-se penjada de les tendes era una cosa del més habitual entre els residents. Ara bé, la gent va deixar tota la zona plena d’escombraries, ampolles d’alcohol, bosses i gots de plàstic. La policia i la Guàrdia Civil, desplegats en un important nombre, es van fer presents però sense ‘molestar’ massa: els ‘botellons’ que es formaven a l’entrada així ho demostren.

Pel que fa al públic, els anglesos ho havien colonitzat tot. Des de bones hores del matí agafaven les ‘birres’ i es posaven a cantar. A més, la falta d’espais d’ombra i la xafogor feien impossible dormir si no ho intentaves ja a partir de les nou de la nit, de tal manera que s’havien de buscar alternatives. Ara bé, a les nits, molts d’ells es tiraven a la gespa per dormir, moment a partir del qual hom es podia sentir més a casa.

El diumenge es sentia algun comentari expressant el desig de que s’acabés ja el festival, i que segurament molts pensaven que ja n’hi havia prou. Han estat quatre dies on s’han citat cultura, moda i molta festa acompanyada de ‘bon rotllo’. Un any més, el FIB Heineken es corona com el rei dels festivals estatals, amb 148 assistents, 102 actuacions musicals, un centenar d’extramusicals i un impacte econòmic generat a l’entorn dels 14 milions d’euros, segons xifres de l’organització.

Entrevista amb Oscar Daniello, cantant i compositor de 'Facto Delafe y Las Flores Azules' “Faig ritmes inconscientment, és una cosa instintiva”

Són tres i són del Masnou. Marc, Helena i Oscar són la última revelació del panorama alternatiu nacional. Tots tres formen ‘Facto Delafe y Las Flores Azules’, una banda formada fa set anys i que fa allò que altres no s’han atrevit a fer, barrejar el hip-hop amb un pop melòdic i amb lletres que freguen la cursileria. Hem mantingut una conversa amb aquest cap pensant per conèixer de més a prop a la banda del Masnou.


On ve el nom del grup?
Això ve de la tradició hip-hopera, on és bastant normal que la gent es posi pseudònims. Vam començar el Marc i jo al grup i per no posar-nos un nom de grup vam decidir agafar dos pseudònims. Ell ja tenia el seu, 'Facto', i jo em vaig posar 'Delafe'. De tal manera que si ho juntes es converteix en un 'acto de fe', una mena de missatge positiu. Quan es va afegir l'Helena, havíem de decidir si posar-li un altre pseudònims o posar-nos un nom de grup, i es va quedar amb 'Las flores azules'. Flores per que lo que ella fa es molt pop, i azules per que juga amb la paraula blue, que li dona un toc melancòlic al grup.

Com a membres d'altres formacions, us ha sorpres l'èxit que ha tingu 'Facto Delafe y las flores azules'?
Al principi ninguna companyia discogràfica ens volia, era una proposta que a les botigues no tenia cabuda, però a la llarga s'ha convertit en l'arma que ens ha fet destacar, el fet de sonar una mica originals a la resta. Arrel de fer molts concerts i amb cosses com lo de La Juani o El Corte Inglés, doncs el grup ha anat pujant. Molta gent es pensa que el nostre èxit és molt sobtat, però portem set anys treballant i dos discs. Va ser una aposta molt bèstia per que vam deixar la feina, i la veritat és que ens ha anat molt bé.

Quines han sigut les vostres influències a l'hora de crear aquest estil únic?
Nosaltres volíem fer un grup que ajuntés moltes bases diferents, però que tingués el seu estil propi, no una fusió pura i dura. Les nosaltres cançons poden tenir una base molt soul però amb unes melodies tipus 'Yo la tengo', amb uns corus en pla 'Flaming lips', i un paio rapejant a sobre. Tantes coses a priori diferents que juntes fan que ens hagi sortit una moguda bastant original.


El fet de ser també el bateria de Mishima t'ha servit a l'hora de quadrar el ritme en les cançons?
A mi m'agrada molt el ritme i segurament faig ritmes inconscientment, és una cosa instintiva, com que t'il•lumines. De totes maneres, el tipus de música de Mishima és molt diferent al de 'Facto Delafe'. Suposo que tot el bagatge que es té de nivell musical, quan toques varis instruments, fa que al final acabis agafant una mica de tots. Dintre del món de la música quant més sàpigues millor.

Quina va ser la teva experiència a Londres per tornar al Masnou i voler crear aquest nou projecte?
Quan jo vaig anar allà, a part de que sentia molt de pop, no coneixia gaire la música negre. Al anar a Londres, vaig arribar a un barri jamaicà i allà tot era funky, reggae, soul, una música que jo em donava comte que era molt xulo de ballar. Em va enganxar per complet, només escoltava aquest tipus de música, i vaig estar dos anys ballant a saco i comprant-me discs. Quan vaig arribar aquí, vaig intentar fer alguna cosa en castellà que transmetis de alguna manera lo que a mi aquella música em donava. Després vaig coincidir amb el Marc, ens vam posar a treballar sense expectatives, d'una forma molt natural i per passar-nos-ho bé.

Tot i que la vostre música sigui molt alegre, com aconseguiu no caure en la cursileria parlant d'amor i de temes més íntims?
Jo crec que sí que caiem en la cursileria, i per molta gent ho fem amb temes que parlen del període d'enamorament, de moments màgics, de la rutina però bé vista, no com altres grups que parlen de l'amor però amb rancor, del pal per què m'has deixat i coses d'aquestes. La música negre té unes cançons d'amor súper simples, amb lletres com 'Baby I love you', i això en anglès mola i en castellà no. A les hores jo em vaig plantejar per que no es podia fer i vam pensar en fer-ho. De totes maneres, 'Facto Delafe' crea passions i odis, no és grup que et deixi indiferent.


Des del teu punt de vista, creus que és més fàcil parlar des del rancor i la tristesa que de coses més positives?
Jo crec que lo que costa és fer-ho bé. Lo que passa és que si que és cert que en el pop-indie hi ha una certa tradició de parlar del desamor i del rancor que et quedes quan talles una relació i nosaltres no volíem anar per aquest camí.

Canviant de tema, els tres membres del grups teniu altres projectes en paral•lel. Ha de ser dificil conginar-vos entre vosaltres.
Doncs fins ara una mica però tampoc ha sigut exageradament difícil. Ara mateix la meva prioritat és 'Facto Delafe', però quan estic amb Mishima, estic al 100%, a part de ser un plaer per ser un altre tipus de música. Lo que passa és que molts concerts de Mishima no els puc fer.


Tu i la teva parella traballeu junts. Com es porta això?
Té una part bona i una dolenta. A part de compartir els moments macos, també es de compartir els dolents i portar-los a casa. Suposo que és fàcil imaginar-se el tipus de situacions que es poden donar.


Bigas Luna va requerir dels vostres ritmes a la banda sonora de La Juani.
Si, i va ser molt interessant. Mai havia treballat a una pel•lícula i menys veure com funcionava una des de fora. El fet de quedar amb el director, que t'expliqui la història, t'ensenyi el personatge, el càsting, et doni el guió i et digui “m'agradaria que en aquestes escenes fiquéssiu una cançó”. Llavors has de fer una lletra pensant en aquella escena o en el aquell tipus de personatge. És una mica posar-te en la pell d'un altre i fer cançons. Una experiència molt maca.


Per una altre banda, sent del Masnou, fareu vida a la platja i als txiringuitos al estiu, oi?
Precisament l'ajuntament del Masnou s'ha posat aquest any més farrucs i estan tallant bastant la història. Sencerament l'estiu a la platja és de les millors coses que hi han al món i m'encanta baixar a fer una cervesa a la bora del mar després de sopar. Aquí la platja forma part de la vida de la gent i hi ha molta cultura de baixar a la nit a la platja. Quan teníem 16 anys anàvem allà, fèiem una mica de botelló, els primers amors...És part de la meva vida.


I parlant d'estiu, aquest esteu anant de festival en festival, no creieu que el mercat s'està massificant?
Pot ser hi han molts, però vas a qualsevol i està ple. Això vol dir que a la gent li agrada anar-hi. A mi, personalment, ara em costa molt anar a festivals, ara prefereixo anar a un concert o dos. Abans em recordo que anava als festivals amb una llibreta i un planning marcat per anar a veure els concerts. Trobo, sobretot, que és una plataforma pel jovent, aquella edat en la que ets una esponja musical, tot el dia rebent informació. És perfecte. Per altre banda, a mi em fot molt que grups que m'agraden només vinguin a festivals, per que llavors el seu show es més treball i pitjor so.

Digues alguna anecdota.
La setmana passada va ser el meu aniversari i el Guille, de La Casa Azul va pujar a l'escenari a cantar-me el cumpleaños feliz. Va fer la versió Bossanova, més ràpida, la versió ska...va ser molt divertit.


Per acabar, quins projectes teniu pel futur?
Ara mateix, vivint molt el present. Estem molt liats amb la promo, els concerts, també volem gravar un videoclip, fer un logo pel grup. No miro més enllà del puc arribar ara mateix. Quan acabin els concerts i les vacances serà el moment de replantejar-nos que fem i com ho fem.


Decàleg.
1. Un concert com espectador. John Spencer Blues Explosion, a la Sala Bikini fa deu o dotze anys.
2. Un públic. El de Madrid.
3. Un disc. What's going on de Marvin Gaye.
4. Un artista contemporani. Guille Milkyway, de La Casa Azul
5. Una època en la que t'hagués agradat viure. Els 70
6. Si et poguessis reencarnar, en que ho faries? En Michael Jordan
7. I si fossis un personatge de ficció? Barbapapa
8. Barça o Espanyol. Barça
9. Alguna fòbia. La responsabilitat.
10. Vas votar a les ultimes eleccions? No. Sóc italià i no puc.

Un homenatge al col•lectiu Fluxus

Als anys 60 l'escena musical i les arts emergents, com la performance i les noves tecnologies, es van barrejar per deixar imprés l'estil revolucionari de la època. 50 anys després la banda Fluxdelux rendeix homenatge al llegat de nous significants sociopolitics que van deixar aquest col•lectiu. Així, l'actuació del grup consistirà en una perfomence on s'escinificaran algunes de les actuacions del moviment Fluxus a partir de les directrius que en el seu dia van escriure els seus creadors.

Amb aquest concert es tanca el cicle del MACBA, enmarcat dintre del Grec '08, centrat en la influencia que l'avantguarda dels anys 60 ha tingut als procesos creatius d'avui en dia. El concert, programat per al proper dijous 24, començarà a les 21:00 hores, amb una duració estimada d'una hora. Per aquells que siguin posseidors del carnet Amics del MACBA el concert serà gratuït, per la resta 5€, però aneu amb comte per que l'aforament és limitat.

Es busca un freestyler àgil i ingeni

Rimar i vèncer, aquesta és la qüestió. Ser el més àgil, el més ingeni i original és la clau per guanyar la 4a Red Bull Batalla de los Gallos, una competició internacional que reuneix als millors MC's freestylers de 15 països de parla hispana. La gran final serà el proper més d'octubre a Mèxic. Però mentre tant, aquest divendres serà la final espanyola, amb 16 'galls' disposats a barallar-se per guanyar el bitllet al país nord-americà. D'ells, 12 han sigut escollits a les semifinals regionals de Bilbao, Madrid, Alacant i Barcelona, altres dos són els finalistes del any passat i els dos últims seran escollits entre els quarts classificats d'aquesta edició. A ells també se'ls unirà el campió de l'any passat, que lluitarà per revalidar el seu títol.

El teatre Grec es convertirà el proper divendres 25 en un ring de batalla. El jurat estarà composat per gent experta en hip hop freestyle i seran els encarregat d'escollir a aquell que pugui estar a l'altura de freestylers que provenen de països amb una tradició més enraigada, com és el cas dels Estats Units entre altres. Estructura, flow, capacitat d’improvisació i una bona actitud davant el públic seran lo que necessitin aquest 'galls' per ficar-se el jurat a la butxaca. El guanyador es veurà la cara a la final internacional de Mèxic amb participants de Cuba, Argentina o Xile entre altres.