Entrevista amb Oscar Daniello, cantant i compositor de 'Facto Delafe y Las Flores Azules' “Faig ritmes inconscientment, és una cosa instintiva”

Són tres i són del Masnou. Marc, Helena i Oscar són la última revelació del panorama alternatiu nacional. Tots tres formen ‘Facto Delafe y Las Flores Azules’, una banda formada fa set anys i que fa allò que altres no s’han atrevit a fer, barrejar el hip-hop amb un pop melòdic i amb lletres que freguen la cursileria. Hem mantingut una conversa amb aquest cap pensant per conèixer de més a prop a la banda del Masnou.


On ve el nom del grup?
Això ve de la tradició hip-hopera, on és bastant normal que la gent es posi pseudònims. Vam començar el Marc i jo al grup i per no posar-nos un nom de grup vam decidir agafar dos pseudònims. Ell ja tenia el seu, 'Facto', i jo em vaig posar 'Delafe'. De tal manera que si ho juntes es converteix en un 'acto de fe', una mena de missatge positiu. Quan es va afegir l'Helena, havíem de decidir si posar-li un altre pseudònims o posar-nos un nom de grup, i es va quedar amb 'Las flores azules'. Flores per que lo que ella fa es molt pop, i azules per que juga amb la paraula blue, que li dona un toc melancòlic al grup.

Com a membres d'altres formacions, us ha sorpres l'èxit que ha tingu 'Facto Delafe y las flores azules'?
Al principi ninguna companyia discogràfica ens volia, era una proposta que a les botigues no tenia cabuda, però a la llarga s'ha convertit en l'arma que ens ha fet destacar, el fet de sonar una mica originals a la resta. Arrel de fer molts concerts i amb cosses com lo de La Juani o El Corte Inglés, doncs el grup ha anat pujant. Molta gent es pensa que el nostre èxit és molt sobtat, però portem set anys treballant i dos discs. Va ser una aposta molt bèstia per que vam deixar la feina, i la veritat és que ens ha anat molt bé.

Quines han sigut les vostres influències a l'hora de crear aquest estil únic?
Nosaltres volíem fer un grup que ajuntés moltes bases diferents, però que tingués el seu estil propi, no una fusió pura i dura. Les nosaltres cançons poden tenir una base molt soul però amb unes melodies tipus 'Yo la tengo', amb uns corus en pla 'Flaming lips', i un paio rapejant a sobre. Tantes coses a priori diferents que juntes fan que ens hagi sortit una moguda bastant original.


El fet de ser també el bateria de Mishima t'ha servit a l'hora de quadrar el ritme en les cançons?
A mi m'agrada molt el ritme i segurament faig ritmes inconscientment, és una cosa instintiva, com que t'il•lumines. De totes maneres, el tipus de música de Mishima és molt diferent al de 'Facto Delafe'. Suposo que tot el bagatge que es té de nivell musical, quan toques varis instruments, fa que al final acabis agafant una mica de tots. Dintre del món de la música quant més sàpigues millor.

Quina va ser la teva experiència a Londres per tornar al Masnou i voler crear aquest nou projecte?
Quan jo vaig anar allà, a part de que sentia molt de pop, no coneixia gaire la música negre. Al anar a Londres, vaig arribar a un barri jamaicà i allà tot era funky, reggae, soul, una música que jo em donava comte que era molt xulo de ballar. Em va enganxar per complet, només escoltava aquest tipus de música, i vaig estar dos anys ballant a saco i comprant-me discs. Quan vaig arribar aquí, vaig intentar fer alguna cosa en castellà que transmetis de alguna manera lo que a mi aquella música em donava. Després vaig coincidir amb el Marc, ens vam posar a treballar sense expectatives, d'una forma molt natural i per passar-nos-ho bé.

Tot i que la vostre música sigui molt alegre, com aconseguiu no caure en la cursileria parlant d'amor i de temes més íntims?
Jo crec que sí que caiem en la cursileria, i per molta gent ho fem amb temes que parlen del període d'enamorament, de moments màgics, de la rutina però bé vista, no com altres grups que parlen de l'amor però amb rancor, del pal per què m'has deixat i coses d'aquestes. La música negre té unes cançons d'amor súper simples, amb lletres com 'Baby I love you', i això en anglès mola i en castellà no. A les hores jo em vaig plantejar per que no es podia fer i vam pensar en fer-ho. De totes maneres, 'Facto Delafe' crea passions i odis, no és grup que et deixi indiferent.


Des del teu punt de vista, creus que és més fàcil parlar des del rancor i la tristesa que de coses més positives?
Jo crec que lo que costa és fer-ho bé. Lo que passa és que si que és cert que en el pop-indie hi ha una certa tradició de parlar del desamor i del rancor que et quedes quan talles una relació i nosaltres no volíem anar per aquest camí.

Canviant de tema, els tres membres del grups teniu altres projectes en paral•lel. Ha de ser dificil conginar-vos entre vosaltres.
Doncs fins ara una mica però tampoc ha sigut exageradament difícil. Ara mateix la meva prioritat és 'Facto Delafe', però quan estic amb Mishima, estic al 100%, a part de ser un plaer per ser un altre tipus de música. Lo que passa és que molts concerts de Mishima no els puc fer.


Tu i la teva parella traballeu junts. Com es porta això?
Té una part bona i una dolenta. A part de compartir els moments macos, també es de compartir els dolents i portar-los a casa. Suposo que és fàcil imaginar-se el tipus de situacions que es poden donar.


Bigas Luna va requerir dels vostres ritmes a la banda sonora de La Juani.
Si, i va ser molt interessant. Mai havia treballat a una pel•lícula i menys veure com funcionava una des de fora. El fet de quedar amb el director, que t'expliqui la història, t'ensenyi el personatge, el càsting, et doni el guió i et digui “m'agradaria que en aquestes escenes fiquéssiu una cançó”. Llavors has de fer una lletra pensant en aquella escena o en el aquell tipus de personatge. És una mica posar-te en la pell d'un altre i fer cançons. Una experiència molt maca.


Per una altre banda, sent del Masnou, fareu vida a la platja i als txiringuitos al estiu, oi?
Precisament l'ajuntament del Masnou s'ha posat aquest any més farrucs i estan tallant bastant la història. Sencerament l'estiu a la platja és de les millors coses que hi han al món i m'encanta baixar a fer una cervesa a la bora del mar després de sopar. Aquí la platja forma part de la vida de la gent i hi ha molta cultura de baixar a la nit a la platja. Quan teníem 16 anys anàvem allà, fèiem una mica de botelló, els primers amors...És part de la meva vida.


I parlant d'estiu, aquest esteu anant de festival en festival, no creieu que el mercat s'està massificant?
Pot ser hi han molts, però vas a qualsevol i està ple. Això vol dir que a la gent li agrada anar-hi. A mi, personalment, ara em costa molt anar a festivals, ara prefereixo anar a un concert o dos. Abans em recordo que anava als festivals amb una llibreta i un planning marcat per anar a veure els concerts. Trobo, sobretot, que és una plataforma pel jovent, aquella edat en la que ets una esponja musical, tot el dia rebent informació. És perfecte. Per altre banda, a mi em fot molt que grups que m'agraden només vinguin a festivals, per que llavors el seu show es més treball i pitjor so.

Digues alguna anecdota.
La setmana passada va ser el meu aniversari i el Guille, de La Casa Azul va pujar a l'escenari a cantar-me el cumpleaños feliz. Va fer la versió Bossanova, més ràpida, la versió ska...va ser molt divertit.


Per acabar, quins projectes teniu pel futur?
Ara mateix, vivint molt el present. Estem molt liats amb la promo, els concerts, també volem gravar un videoclip, fer un logo pel grup. No miro més enllà del puc arribar ara mateix. Quan acabin els concerts i les vacances serà el moment de replantejar-nos que fem i com ho fem.


Decàleg.
1. Un concert com espectador. John Spencer Blues Explosion, a la Sala Bikini fa deu o dotze anys.
2. Un públic. El de Madrid.
3. Un disc. What's going on de Marvin Gaye.
4. Un artista contemporani. Guille Milkyway, de La Casa Azul
5. Una època en la que t'hagués agradat viure. Els 70
6. Si et poguessis reencarnar, en que ho faries? En Michael Jordan
7. I si fossis un personatge de ficció? Barbapapa
8. Barça o Espanyol. Barça
9. Alguna fòbia. La responsabilitat.
10. Vas votar a les ultimes eleccions? No. Sóc italià i no puc.