The Wombats, passió i depressió

Es podia percebre a l’ambient de la Sala Bikini que The Wombats, el grup de Liverpool de moda, eren molt esperats. Després de retardar un mes el seu directe a Barcelona, la massa de ‘teenagers’ que omplia la sala, i es que no hi cabia ni un anima més, estava esverada, excitada, nerviosa, com el típic fan nordamericà espera el seu grup preferit de moda.

El concert va començar amb una cançó ‘a capella’, encara que el jovent estava més atent als seus ídols que a la mestria que estaven demostrant. A continuació van passar a endinsar-se completament en el concert. No van baixar el llistó en cap moment, des del hit inicial ‘Kill the director’ fins a les peces de l’àlbum-debut d’aquesta banda, ‘A Guide To Love, Loss & Depression’, com ‘Moving to New York’ o, en el colofó final, ‘Let’s dance to joy division’, que feien vibrar tota la sala amb una barreja de guitarres enèrgiques i ‘samples’ vuitanters . També van aprofitar l’ocasió per tocar algun tema nou del que suposem serà el proper treball dels anglesos, molt en la línia del que fan ara.

La qüestió és que ells ho van donar tot, com ho va fer el públic, entregat en tot moment, però en alguns instants va fallar el so. Potser fos per la gran potència i energia que desprenien els de Liverpool, o simplement un problema tècnic de la sala, però la qüestió és que el volum estava massa alt, retrunyia i a vegades hom tenia la mateixa sensació com si una agulla ens estigués perforant els timpans. Tot i així, la nit va estar marcada per la interacció que els tres nois van mantenir amb el públic, al que, al final de la seva actuació, van prometre que d’aquí a poc tornaran.

This is what we want today

Així comença la lletra de 'Lights & Music', una de les cançons que ha catapultat a la fama al grup Cut Copy. I el que van fer els australians la nit de divendres passat al Razzmatazz va ser el que el públic assistent volia. Electro-indie, o new wave, com preferiu. Reservats en paraules, el trio va sortir a escena amb uns aires amables i hedonistes com pocs ho fan. Tant és així que es van viure alguns moments d’eufòria col·lectiva, especialment quan van sonar temes com l’anteriorment esmentat ‘Ligths & music’, ‘Hearts on fire’ o ‘Feel the love’, cosa que no va passar amb cap tema del primer àlbum, ni tan sols amb ‘Going no where’, l’ùnic èxit d’aquell disc. Però aquests moments d’alegria i excitació venien precedits per altres que resultaven més monòtons i que van alentir el ritme del concert. Per sort, van ser pocs. Les melodies, creades a partir de guitarra, bateria, teclat i cucubase, semblaven samples dels 80, amb matisos més contemporanis, que van fer ballar fins al més parat dels allà presents. Un bon concert que esperem es pugui tornar a repetir amb una mica més de temps.

Innocent, cool i nou

Així va definir David Lynch a Au Revoir Simone en una entrevista. I així podríem definir també el concert que van donar a Barcelona les tres components de Brooklyn. Va ser difícil no deixar-se atrapar per la calidesa que van evocar les tres belles i innocents components de Au Revoir Simone. Calidesa que amagava un ambient i una música freda. Amb la dolçor que desprenien, van crear un univers de melodies pop, amb tres teclats com a eix central, a la cova del Sidecar. A mida que anaven desgranant el seu últim disc, ‘The birf of music’, i presentant temes nous anaven regalant als presents tímides frases en castellà amb un somriure picaresc. Van gaudir amb Night Magestic, Sad Song i A Violent Yet Flammable World, però els dos grans moments de l’actuació van ser les interpretacions de Stay Golden i Fallen Snow. D’aquesta manera Au Revoir Simone van demostrar que a les melodies dolces, veus naïves i 'sintes' electrònics també li poden posar el seu toc, i no ser una imitació de The Postal Service. Son molt més del que alguns diuen.

La guerrera Lewis

Tot i haver visitat Barcelona en repetides vegades, Juliette & The Licks van omplir de gom a gom la sala Razzmatazz el divendres per la nit. Amb més dots d’actriu que de punky, Juliette var sortir, tota de vermell, a l’escenari per fer l’indie. Vestida amb plomes d’indis americans, va malgastar energies i forces durant els 45 minuts sencers que va durar el concert. Per contra, els altres membres de la banda estaven mes tranquils, al seu rotllo, a excepció del guitarrista, una mica més mogut. Com tota bona actriu, ella sap que es deu al seu públic i es va apropar varies vegades per donar-li la ma sota l’atenta mirada del de seguretat. Un directe potent i salvatge en el que la veu cantant la portava una Juliette que es va fartar a cridar i en el que no van faltar el repertori habitual de temes com ‘Got love to kill’, ‘Sticky Money’ o ‘You’re speaking my lenguage’. El públic també es va entregar al show ballant i bramant les lletres de les cançons. Sort que el concert va durar poc, per que dintre de la Razzmatazz no es podia estar per la quantitat de gent que hi havia i per el calor que estaven passant.