Mostrando entradas con la etiqueta Entrevista. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Entrevista. Mostrar todas las entradas

Carlos Osinaga, veu i guitarra de Lisabö. “No deixarem de fer el que ens ve de gust perquè estigui mal vist”

miércoles, 15 de octubre de 2008


Després de cinc anys d’absència creativa, el grup basc Lisabö va tornar l’any passat amb un nou treball, Ezlekuak (els no-llocs). Un disc que parla sobre la incomunicació, l’aïllament i la sobrecomunicació, la capacitat de conèixer a gent de tot el món. El proper dissabte 18 d’octubre estaran presentant aquest àlbum a la Sala Apolo, i hem aprofitat per entrevistar-los i saber-ne alguna cosa més.

He llegit que Lisabö vol dir Lisboa en algun idioma europeu antic. Qüestió d’algun record?
Sí, pot ser, algunes imatges en blanc i negre… Però és com posar el nom a un fill. Un amic ens el va proposar i finalment és el que es va quedar, i tot i que té a veure amb algun idioma, no sabem quin és. Això sí, la dièresi sobre l’o és cosa nostra.

El so de Lisabö es podria definir com a experimental. Hi esteu d’acord?
Com definir-ho… no sé. Sovint es qualifica en respecte a un altre. Personalment no crec que fem res de l’altre món. Potser si ho compares amb certes coses sí que sembla menys convencional. Simplement fem el què ens ve de gust i el què ens agradaria escoltar.

El que sí és cert és que a l’hora de composar no heu tingut cap referent proper en el que fixar-vos…
Sí va haver-hi un moment que ens va influir molt, sobretot per la seva música i la seva filosofia, bandes de Boston o de Chicago. Són sons que s’han començat a anomenar post-hardcore, com Shellac, i són bandes que han sorgit i han desaparegut deixant un llegat.

Vosaltres heu optat per cantar en euskera. Això ha suposat un entrebanc?
Bé, crec que la persona que faci música amb l’objectiu de que se’l conegui va per mal camí. Nosaltres no deixarem de fer el que ens ve de gust perquè estigui mal vist des de fora. Molt millor que a la gent li agradi, però no adaptaràs el teu discurs a les expectatives. Si demà volem cantar en etíop ho farem, i si no li agrada a ningú, doncs què hi farem.

Per què feu servir dues bateries?
No és res premeditat. De fet, la qüestió de les dues bateries va sorgir d’un forma una mica casual. Resultava graciós i tècnicament li donava un color especial. És com si ja tinguessis una guitarra i decideixes posar-hi una altra, tot i que aquest exemple sigui més comprensiu.

En els vostres directes, deixeu marge per a la improvisació?
Sí que hi ha certes parts on ens agrada deixar les coses obertes. D’aquesta manera a nosaltres mteixos també ens aporta quelcom mentre toquem. Tot i que no sigui una manera d’improvisar, mai repetim un mateix repertori. Així també mantenim una mica la incertesa sobre el que farem.

Teniu alguna cosa especial preparada per a Barcelona?
No, encara queda una mica per al concert. Potser a algú de nosaltres se li ocorre una estupidesa i la fem. Però de moment no hi ha res especial preparat.

Aquest no serà el primer cop que toqueu a Barcelona. Quins records teniu d’anteriors actuacions?
Les vegades que hi hem tocat ha estat molt agradable, i a més, hi tenim molts amics. Hi ha gent que sabem que els agrada el que fem i per tant hi tenim moltes ganes. I ara, un any i mig després de treure el darrer àlbum, ens trobem en un bon moment per anar a Barcelona a tocar.

LISABÖ. Dissabte 18 d’octubre’08. Sala Apolo, BCN. 21 h. 12 €

Carles i Agnès, components de First Aid Kit. “La música que hem escoltat sempre, ha sigut més rock”

miércoles, 8 de octubre de 2008


Aquest més d’octubre es presenta carregat d’esdeveniments solidaris. Concretament seran tres els esdeveniments que durant aquest més despertaran el nostre esperit solidari: DJ’s contra la fam, Unim les veus contra l’exclusió social i el concert Projecte Jove al Nepal.
El primer de tots, DJ’s contra la fam, es celebrarà al Mercat Fira de Bellcaire, o més conegut com Encants Vells, al costat de la plaça de Glòries, el proper 12 d’octubre. Allà, a partir de les 16:00 h i fins les 00:00, diferents dj’s i grups de música estaran actuant amb la fi de recaptar fons per a les víctimes de les drogues i el SIDA.
L’acte està promogut per l’Asociació Socio-Cultural DJs CONTRA LA FAM, una organització sense ànim de lucre que coordina projectes culturals multidisciplinars com heïna de transformació social.
Un dels grups presents serà ‘Fisrt Aid Kit’. Hem mantingut una xerrada amb Carles i Agnès sobre aquest projecte així com sobre el grup. He aquí el resultat.

Suposo que per a vosaltres serà tot un orgull participar en un festival solidari...
Agnès: Sí.
Carles: A més, coneixem gent que ha participat en altres edicions i ens han comentat que es munta una festa bastant bona.

Teniu preparada alguna sorpresa?
Agnès: Tenim una versió de Nirvana que estem preparant. Crec som un dels pocs grups que encara no n’ha fet cap.
Carles: La veritat és que amb nosaltres no ‘pega’, però potser aquí està la gràcia.

Però pel que tinc entès, vosaltres sou més rockers que no electrònics...
Agnès: De vida, sí. La música que hem escoltat sempre ha estat més rock.
Carles: D’ànima sí, però després el disc té un 50 i 50 %. Tot i que als concerts som més rockers.

I a casa vostra què s’escolta?
Agnès: Jo ara The Dodos. Estic enganxada.
Carles: Jo estic molt enganxat a Animal Collective i els Electric President.

Retornant al tema del festival, aquest any es recullen fons per a les víctimes de les drogues i el SIDA. Fent música electrònica, que s’associa més amb les drogues, quina opinió teniu d’aquestes?
Agnès: No en prenem mai. Quan toquen ho fem serens, ni amb una birra a sobre.
Carles: No toquem gaire aquest tema.

Algún artista que recomeneu veure al festival?
Ambdós: Guillamino.
Carles: Fa poc vaig escoltar l’últim disc i em vaig quedar sobtat. Arrel del festival aquest també vaig començar a escoltar tota la seva discografia i vaig al·lucinar. Tinc unes ganes brutals de veure’l.

Sou un grup que acostuma a tocar en festivals. Veieu que el panorama actual està massa massificat?
Agnès: Crec que és una tendència que és la que hi ha. És normal que passi i sembla ser que la gent prefereix anar a festivals que a un sol concert. Ara, tampoc crec que sigui l’òptim, ja que és millor un sol a una sala.
Carles: El que passa és que la cultura musical està canviant, la gent ja no compra discs i la indústria musical ha buscat sortides.
Agnès: També és veritat que els festivals permeten que més gent escolti la teva música. De cop ets més accessible a un públic més ampli.

Col·laboreu amb altres projectes benèfics?
Agnès: Jo vaig treballar per Intermón una vegada, però així com de col·laborar, no.

Canviant de tema, algunes persones us han qual·lificat com els Lali Puna catalans. Us agraden aquestes comparacions?

Carles: Home, sempre són d’agrair.
Agnès: Mira, jo vaig descobrir Ms Jhon Soda arrel d’una comparació.

El vostre segon disc, ‘Plaits’, és més melòdic que ‘First’. Com el definiríeu vosaltres?
Carles: Com un descobriment.
Agnès: Fa molt que no l’escolto. A mi m’agrada més cantar-ho.

A nivell europeu, l’electrònica està guanyant cada vegada més terreny. No heu pensat en sortir fora?
Agnès: Ho hem pensat tantes vegades! S’ha de fer poc a poc.
Carles: Ho hem pensat, ho hem provat, però costa molt.

Algun projecte de futur?
Carles: Tocar molt. Tocar en directe tot el que es pugui i buscar concerts ‘a saco’. I en un futur, un nou disc.

Entrevista amb Miriam 'Matahari', veu de La Kinky Beat. “Hablamos el idioma de la música”

martes, 23 de septiembre de 2008


La Kinky Beat és un dels grups amb major projecció internacional de Barcelona. Amb una mitjana de 100 concerts a l’any, aquesta formació porta un ritme frenètic que els ha portat a fer gires per Alemanya, França, Itàlia i la resta d’Europa. Ara es preparen per assaltar el continent americà, però abans els toca presentar el seu nou treball, ‘Karate Beat’, a Barcelona, el lloc que els ha vist néixer. Serà avui, a la fàbrica Fabra i Coats.

¿Qué supone para La Kinky Beat actuar en el BAM?

El rollo no es tocar en el BAM, sino en Barcelona. Dicen que jugar en casa supone dos cosas, aunque yo la buena no la veo (risas). No es que sea negativo, pero el público de Barcelona siempre es un poco crítico. Aún y así estamos muy contentos, sobre todo porque es una oportunidad para presentar nuestro nuevo disco, que todavía no lo hemos hecho en Barcelona.

¿Barcelona es ‘kinky’?
Mi barrio sí. Tiene un toque.

Hace ya unos cuantos años que surgió la formación, ¿con qué intención lo hicisteis?
La verdad es que fue todo bastante accidental. No hubo un objetivo definido hasta que no nos vimos realmente metidos en todo el envolado. En los inicios nos juntábamos para tocar sin ninguna intención más que pasar el rato.
En aquellos momentos todos estábamos con diferentes proyectos y no había una idea clara de formar una banda. Nos lo encontramos de morros. Ahora mismo a fin de cuentas es todo lo mismo, hacer música, buscar, investigar, encontrar y tocar. Todo lo demás es un regalo.

En un principio érais más una banda de directo que de disco.
Sí, es así. Teníamos una maqueta grabada, que después se convirtió en una pequeña promo, y de ahí empezaron a surgir conciertos. El objetivo era tocar en directo, liarla un poco y pasárnoslo bien.

Tres discos en poco más de dos años y sin parar de dar conciertos, ¿cómo se lleva esto?
Te tiene que gustar. Es duro estar fuera de casa mucho tiempo y es una lucha continua. Yo sigo haciéndolo por que la balanza tira a positivo y vale la pena.

Vuestro último trabajo lleva por título ‘Karate Beat’. ¿Qué relación hay entre el kárate y La Kinky?
Escogimos el tema del krate por su lado más místico, el de la disciplina, el trabajo, la constancia. Era un nombre que definía muy bien el momento.

¿Porqué os habeis decantado en este disco por la electrónica?
No fue una cosa premeditada, fue un proceso. Un cambio arriesgado que teníamos que hacer. Seguir haciendo temas que nosotros ya no nos creíamos sería rozar lo falso. Escuchamos todo tipo de música, entre ellas la electrònica y nos sentimos a gusto.

¿Cómo un grupo multilingüe y de Barcelona, que tiene hasta algún tema en euskera, no ha grabrado ningún tema en catalán?
Tenemos algún tema en catalán que no está en los repertorios y que no ha llegado a estar nunca en ningún disco. Si no está incluido es porque ese tema no nos convencía como para grabarlo. No hay doble fondo. Somos catalanes y simplemente es una cuestión de feeling de la canción. Realmente hablamos el idioma de la música.

¿Hacia dónde se dirige La Kinky?
Si el futuro se plantea como prolongación del presente ya nos va bien. Nosotros queremos tocar, queremos grabar discos. Tal y como está el panorama tenemos la suerte de poder hacerlo y creo que somos afortunados. No estamos pensando en un futuro en el que salgamos por la tele. Vamos a por lo que hemos ido desde el principio: hacer directos, discos y mantenernos.

Entrevista amb Eñaut Elorrieta, cantant del grup basc 'Ken Zazpi' “Vamos súper a gusto a Catalunya”

miércoles, 13 de agosto de 2008



Allá donde van triunfan. El grupo de pop-rock en euskera Ken Zazpi acaba de sacar al mercado su cuarto disco, ‘Argiak’ (luces), cargado de letras intimistas que pretenden arrojar luz en este mundo lleno de sombras. Ha sido grabado en Los Ángeles por el productor Rafa Sardina, productor de Stevie Wonder o Macy Gray entre otros. El cantante de Ken Zazpi, Eñaut Elorrieta, nos cuenta los entresijos de la banda, que incluso han grabado en català. 


En primer lugar, enhorabuena por el éxito que cosecháis...

Sí, la verdad es que nos encontramos en un buen momento, tanto el grupo como la aceptación de la gente del nuevo disco. Siempre que haces un gran esfuerzo trabajando no siempre obtienes resultados, pero esta vez que estamos de enhorabuena hay que saber disfrutarlo también. 

¿Qué pensáis cuando dicen que sois uno de los referentes del panorama pop-rock euskaldun? 
Son etiquetas. Nosotros le damos más valor a la respuesta de la gente en nuestros conciertos, la comunicación que se establece en nosotros y el público. El resto...un día te pueden decir una cosa y al día siguiente otra, así que sólo me creo que lo que veo. Lo que nos ayuda a seguir adelante es la motivación que nos entra con cada disco.


Una curiosidad, ¿de dónde sale el nombre del grupo?

Zazpi significa siete en euskera, y para nosotros este número es especial, tiene algo de brujería. Euskadi también está formada por siete provincias, empezamos a tocar en julio, empezamos siete amigos... Este número sugería muchas cosas. 


Las letras del nuevo disco hablan de esperanza y de ilusión, ¿es más fácil que hablar de tristeza y dolor?

Realmente ha sido un esfuerzo. Cuando componemos sentimos un compromiso con nuestro entorno, nuestro pueblo y nuestra cultura, y la situación que vivimos tampoco es para echar cuestes. En el disco hemos intentado transmitir la luz mediante el sonido en estos tiempos que quizás corren más nubes.


Os habéis arriesgado a grabar en catalán, ¿cómo surgió?

Es como un guiño de respeto a la cultura y a la lengua catalana. Teníamos amigos comunes en Catalunya y siempre hemos sentido cierta solidaridad con el pueblo catalán. 

Y conciertos por Catalunya...
Desde Catalunya se nos han brindado unas oportunidades increíbles. Tocamos en el Camp Nou, en Girona, Lleida... La gente no te conoce, empiezas de cero, y te crea unas buenas sensaciones. Vamos súper a gusto.

Hablamos un poco de vuestras influencias...
Tenemos dos ejes fundamentales, la música anglosajona y la música tradicional vasca.


¿Qué proyectos tenéis en mente?

En principio tocar en directo por Euskal Herria y por Catalunya. Este año además se celebra el 70 aniversario del Bombardeo de Gernika, y hemos intentado reflejar en una canción del disco el dolor que supuso aquello. Queremos hacer algo especial un pequeño homenaje a todos aquellos que murieron en Gernika. Además, para poder entender el presente hay que recordar el pasado.

Entrevista amb Oscar Daniello, cantant i compositor de 'Facto Delafe y Las Flores Azules' “Faig ritmes inconscientment, és una cosa instintiva”

lunes, 28 de julio de 2008


Són tres i són del Masnou. Marc, Helena i Oscar són la última revelació del panorama alternatiu nacional. Tots tres formen ‘Facto Delafe y Las Flores Azules’, una banda formada fa set anys i que fa allò que altres no s’han atrevit a fer, barrejar el hip-hop amb un pop melòdic i amb lletres que freguen la cursileria. Hem mantingut una conversa amb aquest cap pensant per conèixer de més a prop a la banda del Masnou.


On ve el nom del grup?

Això ve de la tradició hip-hopera, on és bastant normal que la gent es posi pseudònims. Vam començar el Marc i jo al grup i per no posar-nos un nom de grup vam decidir agafar dos pseudònims. Ell ja tenia el seu, 'Facto', i jo em vaig posar 'Delafe'. De tal manera que si ho juntes es converteix en un 'acto de fe', una mena de missatge positiu. Quan es va afegir l'Helena, havíem de decidir si posar-li un altre pseudònims o posar-nos un nom de grup, i es va quedar amb 'Las flores azules'. Flores per que lo que ella fa es molt pop, i azules per que juga amb la paraula blue, que li dona un toc melancòlic al grup.

Com a membres d'altres formacions, us ha sorpres l'èxit que ha tingu 'Facto Delafe y las flores azules'?
Al principi ninguna companyia discogràfica ens volia, era una proposta que a les botigues no tenia cabuda, però a la llarga s'ha convertit en l'arma que ens ha fet destacar, el fet de sonar una mica originals a la resta. Arrel de fer molts concerts i amb cosses com lo de La Juani o El Corte Inglés, doncs el grup ha anat pujant. Molta gent es pensa que el nostre èxit és molt sobtat, però portem set anys treballant i dos discs. Va ser una aposta molt bèstia per que vam deixar la feina, i la veritat és que ens ha anat molt bé.

Quines han sigut les vostres influències a l'hora de crear aquest estil únic?
Nosaltres volíem fer un grup que ajuntés moltes bases diferents, però que tingués el seu estil propi, no una fusió pura i dura. Les nosaltres cançons poden tenir una base molt soul però amb unes melodies tipus 'Yo la tengo', amb uns corus en pla 'Flaming lips', i un paio rapejant a sobre. Tantes coses a priori diferents que juntes fan que ens hagi sortit una moguda bastant original.


El fet de ser també el bateria de Mishima t'ha servit a l'hora de quadrar el ritme en les cançons?

A mi m'agrada molt el ritme i segurament faig ritmes inconscientment, és una cosa instintiva, com que t'il•lumines. De totes maneres, el tipus de música de Mishima és molt diferent al de 'Facto Delafe'. Suposo que tot el bagatge que es té de nivell musical, quan toques varis instruments, fa que al final acabis agafant una mica de tots. Dintre del món de la música quant més sàpigues millor.

Quina va ser la teva experiència a Londres per tornar al Masnou i voler crear aquest nou projecte?
Quan jo vaig anar allà, a part de que sentia molt de pop, no coneixia gaire la música negre. Al anar a Londres, vaig arribar a un barri jamaicà i allà tot era funky, reggae, soul, una música que jo em donava comte que era molt xulo de ballar. Em va enganxar per complet, només escoltava aquest tipus de música, i vaig estar dos anys ballant a saco i comprant-me discs. Quan vaig arribar aquí, vaig intentar fer alguna cosa en castellà que transmetis de alguna manera lo que a mi aquella música em donava. Després vaig coincidir amb el Marc, ens vam posar a treballar sense expectatives, d'una forma molt natural i per passar-nos-ho bé.

Tot i que la vostre música sigui molt alegre, com aconseguiu no caure en la cursileria parlant d'amor i de temes més íntims?
Jo crec que sí que caiem en la cursileria, i per molta gent ho fem amb temes que parlen del període d'enamorament, de moments màgics, de la rutina però bé vista, no com altres grups que parlen de l'amor però amb rancor, del pal per què m'has deixat i coses d'aquestes. La música negre té unes cançons d'amor súper simples, amb lletres com 'Baby I love you', i això en anglès mola i en castellà no. A les hores jo em vaig plantejar per que no es podia fer i vam pensar en fer-ho. De totes maneres, 'Facto Delafe' crea passions i odis, no és grup que et deixi indiferent.


Des del teu punt de vista, creus que és més fàcil parlar des del rancor i la tristesa que de coses més positives?

Jo crec que lo que costa és fer-ho bé. Lo que passa és que si que és cert que en el pop-indie hi ha una certa tradició de parlar del desamor i del rancor que et quedes quan talles una relació i nosaltres no volíem anar per aquest camí.

Canviant de tema, els tres membres del grups teniu altres projectes en paral•lel. Ha de ser dificil conginar-vos entre vosaltres.
Doncs fins ara una mica però tampoc ha sigut exageradament difícil. Ara mateix la meva prioritat és 'Facto Delafe', però quan estic amb Mishima, estic al 100%, a part de ser un plaer per ser un altre tipus de música. Lo que passa és que molts concerts de Mishima no els puc fer.


Tu i la teva parella traballeu junts. Com es porta això?

Té una part bona i una dolenta. A part de compartir els moments macos, també es de compartir els dolents i portar-los a casa. Suposo que és fàcil imaginar-se el tipus de situacions que es poden donar.


Bigas Luna va requerir dels vostres ritmes a la banda sonora de La Juani.

Si, i va ser molt interessant. Mai havia treballat a una pel•lícula i menys veure com funcionava una des de fora. El fet de quedar amb el director, que t'expliqui la història, t'ensenyi el personatge, el càsting, et doni el guió i et digui “m'agradaria que en aquestes escenes fiquéssiu una cançó”. Llavors has de fer una lletra pensant en aquella escena o en el aquell tipus de personatge. És una mica posar-te en la pell d'un altre i fer cançons. Una experiència molt maca.


Per una altre banda, sent del Masnou, fareu vida a la platja i als txiringuitos al estiu, oi?

Precisament l'ajuntament del Masnou s'ha posat aquest any més farrucs i estan tallant bastant la història. Sencerament l'estiu a la platja és de les millors coses que hi han al món i m'encanta baixar a fer una cervesa a la bora del mar després de sopar. Aquí la platja forma part de la vida de la gent i hi ha molta cultura de baixar a la nit a la platja. Quan teníem 16 anys anàvem allà, fèiem una mica de botelló, els primers amors...És part de la meva vida.


I parlant d'estiu, aquest esteu anant de festival en festival, no creieu que el mercat s'està massificant?

Pot ser hi han molts, però vas a qualsevol i està ple. Això vol dir que a la gent li agrada anar-hi. A mi, personalment, ara em costa molt anar a festivals, ara prefereixo anar a un concert o dos. Abans em recordo que anava als festivals amb una llibreta i un planning marcat per anar a veure els concerts. Trobo, sobretot, que és una plataforma pel jovent, aquella edat en la que ets una esponja musical, tot el dia rebent informació. És perfecte. Per altre banda, a mi em fot molt que grups que m'agraden només vinguin a festivals, per que llavors el seu show es més treball i pitjor so.

Digues alguna anecdota.
La setmana passada va ser el meu aniversari i el Guille, de La Casa Azul va pujar a l'escenari a cantar-me el cumpleaños feliz. Va fer la versió Bossanova, més ràpida, la versió ska...va ser molt divertit.


Per acabar, quins projectes teniu pel futur?
Ara mateix, vivint molt el present. Estem molt liats amb la promo, els concerts, també volem gravar un videoclip, fer un logo pel grup. No miro més enllà del puc arribar ara mateix. Quan acabin els concerts i les vacances serà el moment de replantejar-nos que fem i com ho fem.


Decàleg.
1. Un concert com espectador. John Spencer Blues Explosion, a la Sala Bikini fa deu o dotze anys.
2. Un públic. El de Madrid.
3. Un disc. What's going on de Marvin Gaye.
4. Un artista contemporani. Guille Milkyway, de La Casa Azul
5. Una època en la que t'hagués agradat viure. Els 70
6. Si et poguessis reencarnar, en que ho faries? En Michael Jordan
7. I si fossis un personatge de ficció? Barbapapa
8. Barça o Espanyol. Barça
9. Alguna fòbia. La responsabilitat.
10. Vas votar a les ultimes eleccions? No. Sóc italià i no puc.