The Wombats, passió i depressió

Es podia percebre a l’ambient de la Sala Bikini que The Wombats, el grup de Liverpool de moda, eren molt esperats. Després de retardar un mes el seu directe a Barcelona, la massa de ‘teenagers’ que omplia la sala, i es que no hi cabia ni un anima més, estava esverada, excitada, nerviosa, com el típic fan nordamericà espera el seu grup preferit de moda.

El concert va començar amb una cançó ‘a capella’, encara que el jovent estava més atent als seus ídols que a la mestria que estaven demostrant. A continuació van passar a endinsar-se completament en el concert. No van baixar el llistó en cap moment, des del hit inicial ‘Kill the director’ fins a les peces de l’àlbum-debut d’aquesta banda, ‘A Guide To Love, Loss & Depression’, com ‘Moving to New York’ o, en el colofó final, ‘Let’s dance to joy division’, que feien vibrar tota la sala amb una barreja de guitarres enèrgiques i ‘samples’ vuitanters . També van aprofitar l’ocasió per tocar algun tema nou del que suposem serà el proper treball dels anglesos, molt en la línia del que fan ara.

La qüestió és que ells ho van donar tot, com ho va fer el públic, entregat en tot moment, però en alguns instants va fallar el so. Potser fos per la gran potència i energia que desprenien els de Liverpool, o simplement un problema tècnic de la sala, però la qüestió és que el volum estava massa alt, retrunyia i a vegades hom tenia la mateixa sensació com si una agulla ens estigués perforant els timpans. Tot i així, la nit va estar marcada per la interacció que els tres nois van mantenir amb el públic, al que, al final de la seva actuació, van prometre que d’aquí a poc tornaran.