Una de les bandes que millor representa el que s’ha fet a Europa pel que respecta al gènere de l’electro-pop és Ladytron, una formació nascuda a Liverpool i que va agafar el seu nom de la reeixida cançó de Roxy Music que porta el mateix nom. La seva fórmula ha estat dominada per la foscor, unes veus seductores, melodies madurades, guitarres i bateries electròniques, però sense deixar-se seduir per cap moviment gòtic, que acostumen a regnar en aquests estils.
Encara que el seu èxit arribés amb el single ‘He took her to a movie’, un dissimulat ‘cover’ del llegendari tema ’The model’ de Kraftwerk, el vertader reconeixement internacional no els arribaria fins a la publicació del seu primer LP, ‘604’. Singles com ‘Discotrax’ o ‘The way that I found you’ els van donar el toc personal que necessitaven per col·locar-se com una de les bandes de referència dins de la nova onada ‘electroclash’ i ‘new wave’ que va sorgir a principis de segle. Després vindrien uns altres dos àlbums, ‘Lights & Magic’, amb el que van reafirmar el seu status de referència, i ‘Witching hour’.
Ara presenten ’Velocifero’, un àlbum en el que s’esperava una continuació o una evolució del que havien fet fins ara, un intent de crear alguna cosa nova. Però en realitat ens trobem davant d’una muntanya russa, amb pujades i baixades, amb el millor i el pitjor de Ladytron, amb bons hits i altres cançons més simples. Potser en aquest nou disc ens trobem una redefinició del que és Ladytron, però tot i així, els de Liverpool poden seguir sonant tan potents com ells saben, i a l’Apolo tindran una bona oportunitat per demostrar-ho.
Ladytron. Dilluns 27 d’octubre’08. Sala Apolo, BCN. 21:30 h. 20/24 €
Ladytron, exponents del ‘synthpop’ europeu
viernes, 24 de octubre de 2008
Vive la Fête tanca la seva gira en el festival Músiques Diverses
Molts del presents a l’edició d’enguany del FIB van veure com Vive la Fête eren els encarregats de tancar el festival davant de milers de persones. En aquella ocasió, el grup belga va fer una actuació explosiva, tot i que no van excedir de més de 40 minuts. Aquest divendres, el festival Músiques Diverses 2008 ens porta un altre show de cloenda en el que ha estat seleccionat aquest grup, que a la vegada tancaran el seu tour Jour de Chance.
I Vive la Fête han preparat un repertori especial per a l’ocasió, en el que no faltarà cap del seus emblemes electrònics, ideals per a la diversió nocturna. L’exbaixista de Deus Danny Mommens i la impressionant Els Pynoo, el duet integrant de Vive la Fête, porten més de 10 anys mantenint la seva fidelitat per l’estètica, el romanticisme i la diversió.
Ja amb el mateix nom, Vive la Fête (viu la festa), sabem a què atenir-nos, electro-rock amb una ullada irònica a Serge Gainsbourg i les muses franceses dels anys 60, influenciats sobretot per l’ona gal·la dels seixanta i el ‘new wave’ dels vuitanta. Després del seu pas pel Razzmatazz l’any passat, torna l’aposta divertida i cool de Vive la Fête per a la nit del divendres.
Vive la Fête. Divendres 24 d’octubre’08. Sala Razzmatazz-2, BCN. 21:30 h. 20 / 22€
The Wombats, passió i depressió
Es podia percebre a l’ambient de la Sala Bikini que The Wombats, el grup de Liverpool de moda, eren molt esperats. Després de retardar un mes el seu directe a Barcelona, la massa de ‘teenagers’ que omplia la sala, i es que no hi cabia ni un anima més, estava esverada, excitada, nerviosa, com el típic fan nordamericà espera el seu grup preferit de moda.
El concert va començar amb una cançó ‘a capella’, encara que el jovent estava més atent als seus ídols que a la mestria que estaven demostrant. A continuació van passar a endinsar-se completament en el concert. No van baixar el llistó en cap moment, des del hit inicial ‘Kill the director’ fins a les peces de l’àlbum-debut d’aquesta banda, ‘A Guide To Love, Loss & Depression’, com ‘Moving to New York’ o, en el colofó final, ‘Let’s dance to joy division’, que feien vibrar tota la sala amb una barreja de guitarres enèrgiques i ‘samples’ vuitanters . També van aprofitar l’ocasió per tocar algun tema nou del que suposem serà el proper treball dels anglesos, molt en la línia del que fan ara.
La qüestió és que ells ho van donar tot, com ho va fer el públic, entregat en tot moment, però en alguns instants va fallar el so. Potser fos per la gran potència i energia que desprenien els de Liverpool, o simplement un problema tècnic de la sala, però la qüestió és que el volum estava massa alt, retrunyia i a vegades hom tenia la mateixa sensació com si una agulla ens estigués perforant els timpans. Tot i així, la nit va estar marcada per la interacció que els tres nois van mantenir amb el públic, al que, al final de la seva actuació, van prometre que d’aquí a poc tornaran.
El final del viatge d’Amparanoia
miércoles, 15 de octubre de 2008
En un comunicat d’acomiadament, la cantant manifesta que durant aquest temps “he tingut que resistir fortes turmentes, vents en contra i baixes de tripulació. Però es part del camí i he tingut més alegries que penes”. I és per això que Amparo Sánchez no es vol acomiadar del món de la música, sinó que vol continuar fent el seu camí i buscar una altra manera d’expressar-se, més acústica i on la veu jugui un paper més íntim.
Durant la seva trajectòria, Amparanoia ha patit continus canvis en la formació, ha passat de petits segells discogràfics a multinacionals, però sempre gaudint i fent gaudir al públic de la seva música. Tant mateix, gràcies a la seva inquietud musical ha comptat amb nombroses col·laboracions, entre les que es troben la de Fermin Muguruza, Carlos Jean, Macaco o Peret, d’entre altres. Ara és temps de retre homenatge a aquella belle époque i recordar aquelles cançons que a ben segur s’han convertit en la banda sonora de més d’un i una.
Amparanoia. Dissabte 18 d’octubre. Espai Movistar, BCN. 22 h. 18 €
Carlos Osinaga, veu i guitarra de Lisabö. “No deixarem de fer el que ens ve de gust perquè estigui mal vist”
He llegit que Lisabö vol dir Lisboa en algun idioma europeu antic. Qüestió d’algun record?
Sí, pot ser, algunes imatges en blanc i negre… Però és com posar el nom a un fill. Un amic ens el va proposar i finalment és el que es va quedar, i tot i que té a veure amb algun idioma, no sabem quin és. Això sí, la dièresi sobre l’o és cosa nostra.
El so de Lisabö es podria definir com a experimental. Hi esteu d’acord?
Com definir-ho… no sé. Sovint es qualifica en respecte a un altre. Personalment no crec que fem res de l’altre món. Potser si ho compares amb certes coses sí que sembla menys convencional. Simplement fem el què ens ve de gust i el què ens agradaria escoltar.
El que sí és cert és que a l’hora de composar no heu tingut cap referent proper en el que fixar-vos…
Sí va haver-hi un moment que ens va influir molt, sobretot per la seva música i la seva filosofia, bandes de Boston o de Chicago. Són sons que s’han començat a anomenar post-hardcore, com Shellac, i són bandes que han sorgit i han desaparegut deixant un llegat.
Vosaltres heu optat per cantar en euskera. Això ha suposat un entrebanc?
Bé, crec que la persona que faci música amb l’objectiu de que se’l conegui va per mal camí. Nosaltres no deixarem de fer el que ens ve de gust perquè estigui mal vist des de fora. Molt millor que a la gent li agradi, però no adaptaràs el teu discurs a les expectatives. Si demà volem cantar en etíop ho farem, i si no li agrada a ningú, doncs què hi farem.
Per què feu servir dues bateries?
No és res premeditat. De fet, la qüestió de les dues bateries va sorgir d’un forma una mica casual. Resultava graciós i tècnicament li donava un color especial. És com si ja tinguessis una guitarra i decideixes posar-hi una altra, tot i que aquest exemple sigui més comprensiu.
En els vostres directes, deixeu marge per a la improvisació?
Sí que hi ha certes parts on ens agrada deixar les coses obertes. D’aquesta manera a nosaltres mteixos també ens aporta quelcom mentre toquem. Tot i que no sigui una manera d’improvisar, mai repetim un mateix repertori. Així també mantenim una mica la incertesa sobre el que farem.
Teniu alguna cosa especial preparada per a Barcelona?
No, encara queda una mica per al concert. Potser a algú de nosaltres se li ocorre una estupidesa i la fem. Però de moment no hi ha res especial preparat.
Aquest no serà el primer cop que toqueu a Barcelona. Quins records teniu d’anteriors actuacions?
Les vegades que hi hem tocat ha estat molt agradable, i a més, hi tenim molts amics. Hi ha gent que sabem que els agrada el que fem i per tant hi tenim moltes ganes. I ara, un any i mig després de treure el darrer àlbum, ens trobem en un bon moment per anar a Barcelona a tocar.
LISABÖ. Dissabte 18 d’octubre’08. Sala Apolo, BCN. 21 h. 12 €
Carles i Agnès, components de First Aid Kit. “La música que hem escoltat sempre, ha sigut més rock”
miércoles, 8 de octubre de 2008
Aquest més d’octubre es presenta carregat d’esdeveniments solidaris. Concretament seran tres els esdeveniments que durant aquest més despertaran el nostre esperit solidari: DJ’s contra la fam, Unim les veus contra l’exclusió social i el concert Projecte Jove al Nepal.
El primer de tots, DJ’s contra la fam, es celebrarà al Mercat Fira de Bellcaire, o més conegut com Encants Vells, al costat de la plaça de Glòries, el proper 12 d’octubre. Allà, a partir de les 16:00 h i fins les 00:00, diferents dj’s i grups de música estaran actuant amb la fi de recaptar fons per a les víctimes de les drogues i el SIDA.
L’acte està promogut per l’Asociació Socio-Cultural DJs CONTRA LA FAM, una organització sense ànim de lucre que coordina projectes culturals multidisciplinars com heïna de transformació social.
Un dels grups presents serà ‘Fisrt Aid Kit’. Hem mantingut una xerrada amb Carles i Agnès sobre aquest projecte així com sobre el grup. He aquí el resultat.
Suposo que per a vosaltres serà tot un orgull participar en un festival solidari...
Agnès: Sí.
Carles: A més, coneixem gent que ha participat en altres edicions i ens han comentat que es munta una festa bastant bona.
Teniu preparada alguna sorpresa?
Agnès: Tenim una versió de Nirvana que estem preparant. Crec som un dels pocs grups que encara no n’ha fet cap.
Carles: La veritat és que amb nosaltres no ‘pega’, però potser aquí està la gràcia.
Però pel que tinc entès, vosaltres sou més rockers que no electrònics...
Agnès: De vida, sí. La música que hem escoltat sempre ha estat més rock.
Carles: D’ànima sí, però després el disc té un 50 i 50 %. Tot i que als concerts som més rockers.
I a casa vostra què s’escolta?
Agnès: Jo ara The Dodos. Estic enganxada.
Carles: Jo estic molt enganxat a Animal Collective i els Electric President.
Retornant al tema del festival, aquest any es recullen fons per a les víctimes de les drogues i el SIDA. Fent música electrònica, que s’associa més amb les drogues, quina opinió teniu d’aquestes?
Agnès: No en prenem mai. Quan toquen ho fem serens, ni amb una birra a sobre.
Carles: No toquem gaire aquest tema.
Algún artista que recomeneu veure al festival?
Ambdós: Guillamino.
Carles: Fa poc vaig escoltar l’últim disc i em vaig quedar sobtat. Arrel del festival aquest també vaig començar a escoltar tota la seva discografia i vaig al·lucinar. Tinc unes ganes brutals de veure’l.
Sou un grup que acostuma a tocar en festivals. Veieu que el panorama actual està massa massificat?
Agnès: Crec que és una tendència que és la que hi ha. És normal que passi i sembla ser que la gent prefereix anar a festivals que a un sol concert. Ara, tampoc crec que sigui l’òptim, ja que és millor un sol a una sala.
Carles: El que passa és que la cultura musical està canviant, la gent ja no compra discs i la indústria musical ha buscat sortides.
Agnès: També és veritat que els festivals permeten que més gent escolti la teva música. De cop ets més accessible a un públic més ampli.
Col·laboreu amb altres projectes benèfics?
Agnès: Jo vaig treballar per Intermón una vegada, però així com de col·laborar, no.
Canviant de tema, algunes persones us han qual·lificat com els Lali Puna catalans. Us agraden aquestes comparacions?
Carles: Home, sempre són d’agrair.
Agnès: Mira, jo vaig descobrir Ms Jhon Soda arrel d’una comparació.
El vostre segon disc, ‘Plaits’, és més melòdic que ‘First’. Com el definiríeu vosaltres?
Carles: Com un descobriment.
Agnès: Fa molt que no l’escolto. A mi m’agrada més cantar-ho.
A nivell europeu, l’electrònica està guanyant cada vegada més terreny. No heu pensat en sortir fora?
Agnès: Ho hem pensat tantes vegades! S’ha de fer poc a poc.
Carles: Ho hem pensat, ho hem provat, però costa molt.
Algun projecte de futur?
Carles: Tocar molt. Tocar en directe tot el que es pugui i buscar concerts ‘a saco’. I en un futur, un nou disc.
Entrevista amb Miriam 'Matahari', veu de La Kinky Beat. “Hablamos el idioma de la música”
martes, 23 de septiembre de 2008
La Kinky Beat és un dels grups amb major projecció internacional de Barcelona. Amb una mitjana de 100 concerts a l’any, aquesta formació porta un ritme frenètic que els ha portat a fer gires per Alemanya, França, Itàlia i la resta d’Europa. Ara es preparen per assaltar el continent americà, però abans els toca presentar el seu nou treball, ‘Karate Beat’, a Barcelona, el lloc que els ha vist néixer. Serà avui, a la fàbrica Fabra i Coats.
¿Qué supone para La Kinky Beat actuar en el BAM?
El rollo no es tocar en el BAM, sino en Barcelona. Dicen que jugar en casa supone dos cosas, aunque yo la buena no la veo (risas). No es que sea negativo, pero el público de Barcelona siempre es un poco crítico. Aún y así estamos muy contentos, sobre todo porque es una oportunidad para presentar nuestro nuevo disco, que todavía no lo hemos hecho en Barcelona.
¿Barcelona es ‘kinky’?
Mi barrio sí. Tiene un toque.
Hace ya unos cuantos años que surgió la formación, ¿con qué intención lo hicisteis?
La verdad es que fue todo bastante accidental. No hubo un objetivo definido hasta que no nos vimos realmente metidos en todo el envolado. En los inicios nos juntábamos para tocar sin ninguna intención más que pasar el rato.
En aquellos momentos todos estábamos con diferentes proyectos y no había una idea clara de formar una banda. Nos lo encontramos de morros. Ahora mismo a fin de cuentas es todo lo mismo, hacer música, buscar, investigar, encontrar y tocar. Todo lo demás es un regalo.
En un principio érais más una banda de directo que de disco.
Sí, es así. Teníamos una maqueta grabada, que después se convirtió en una pequeña promo, y de ahí empezaron a surgir conciertos. El objetivo era tocar en directo, liarla un poco y pasárnoslo bien.
Tres discos en poco más de dos años y sin parar de dar conciertos, ¿cómo se lleva esto?
Te tiene que gustar. Es duro estar fuera de casa mucho tiempo y es una lucha continua. Yo sigo haciéndolo por que la balanza tira a positivo y vale la pena.
Vuestro último trabajo lleva por título ‘Karate Beat’. ¿Qué relación hay entre el kárate y La Kinky?
Escogimos el tema del krate por su lado más místico, el de la disciplina, el trabajo, la constancia. Era un nombre que definía muy bien el momento.
¿Porqué os habeis decantado en este disco por la electrónica?
No fue una cosa premeditada, fue un proceso. Un cambio arriesgado que teníamos que hacer. Seguir haciendo temas que nosotros ya no nos creíamos sería rozar lo falso. Escuchamos todo tipo de música, entre ellas la electrònica y nos sentimos a gusto.
¿Cómo un grupo multilingüe y de Barcelona, que tiene hasta algún tema en euskera, no ha grabrado ningún tema en catalán?
Tenemos algún tema en catalán que no está en los repertorios y que no ha llegado a estar nunca en ningún disco. Si no está incluido es porque ese tema no nos convencía como para grabarlo. No hay doble fondo. Somos catalanes y simplemente es una cuestión de feeling de la canción. Realmente hablamos el idioma de la música.
¿Hacia dónde se dirige La Kinky?
Si el futuro se plantea como prolongación del presente ya nos va bien. Nosotros queremos tocar, queremos grabar discos. Tal y como está el panorama tenemos la suerte de poder hacerlo y creo que somos afortunados. No estamos pensando en un futuro en el que salgamos por la tele. Vamos a por lo que hemos ido desde el principio: hacer directos, discos y mantenernos.
This is what we want today
viernes, 12 de septiembre de 2008
Així comença la lletra de 'Lights & Music', una de les cançons que ha catapultat a la fama al grup Cut Copy. I el que van fer els australians la nit de divendres passat al Razzmatazz va ser el que el públic assistent volia. Electro-indie, o new wave, com preferiu. Reservats en paraules, el trio va sortir a escena amb uns aires amables i hedonistes com pocs ho fan. Tant és així que es van viure alguns moments d’eufòria col·lectiva, especialment quan van sonar temes com l’anteriorment esmentat ‘Ligths & music’, ‘Hearts on fire’ o ‘Feel the love’, cosa que no va passar amb cap tema del primer àlbum, ni tan sols amb ‘Going no where’, l’ùnic èxit d’aquell disc. Però aquests moments d’alegria i excitació venien precedits per altres que resultaven més monòtons i que van alentir el ritme del concert. Per sort, van ser pocs. Les melodies, creades a partir de guitarra, bateria, teclat i cucubase, semblaven samples dels 80, amb matisos més contemporanis, que van fer ballar fins al més parat dels allà presents. Un bon concert que esperem es pugui tornar a repetir amb una mica més de temps.
La Mercè musical, més enllà del BAM
jueves, 11 de septiembre de 2008
La festa major de Barcelona, La Mercè, presenta un cartell de concerts impossible de cobrir. Un ampli abast que intenta arribar a satisfer els gustos de la majoria de la població barcelonina. Entre ells, i deixant de banda el BAM, del que ja s'ha parlat prou, tractarem de fer una petita ullada a la resta de concerts més sonats que se celebraran durant aquest cinc dies de festa. Artistes d'ahir i d'avui, coneguts i no tant coneguts pel públic, que acapararan l'atenció i faran vibrar la ciutat sencera. Barcelona serà envaïda de gom a gom pels escenaris que albergaran aquests i altres concerts programats per posar fi a l'estiu i a una tanda interminable de festivals.
Cadena 100 serà l'única emissora de ràdio amb escenari propi, pel que passaran durant tres nits, no consecutives, artistes estatals amb molt d'èxit i capaços d’arrossegar les masses. La nit inaugural, divendres 19 de setembre, Gertrudis, Lucas Masciano y Melendi (a la imatge) portaran els ritmes de fusió a la Plaça del Fòrum. El dissabte 20 serà el torn del pop més comercial, que tindrà com a protagonistes Vitruvi, Iguana Tango i la mallorquina Chenoa. Per últim, el dimarts 23 serà el moment de realitzar una petita retrospectiva i esbrinar de la mà de La Guardia i La Unión si és veritat la dita que assegura que qualsevol temps passat va ser millor.
Per una altra banda, i dins de la 13a Mostra d'Associacions, la Plaça Catalunya serà testimoni de dos nits de concerts amb artistes locals, que si bé no tots estan consagrats, aviat ho estaran. El dia 19 la virtuositat de la banda flamenca D'Callaos vindrà acompanyada del rock psicodèlic de Sidonie en un concert presentat per Amnistia Internacional. La nit següent seguirà tenint sabor local amb les actuacions del cantautor de Bellvitge Dani Flaco i el grup Menaix a Trua, un trio format per Cris Juanico, Toni Xuclà i Juanjo Muñoz que tornen als escenaris amb una entrega d'aventures de pop acústic i melodramàtiques.
Però la cosa no s’acaba aquí. Encara hi haurà més música a més espais, entre ells el de l'Avinguda de la Catedral, que acollirà el divendres 19 el concert d'un dels grups de l'escena indie barcelonina amb més rellevància actualment. Estem parlant de Giulia y los Tellarini (a la foto), una formació que compta a la seva formació amb El Guincho i que va enregistrar en el seu dia dos temes per a l'última pel·lícula de Woody Allen, ‘Vicky Cristina Barcelona’, que s’haurà estrenat a casa nostra aquell mateix dia. Un dels concert més recomenats d'aquesta Mercè. La mateixa nit, la Plaça Sant Jaume ballarà ritmes llatins al son de Carmen Souza i La Sucursal SA. Per cert, aquest últims també estaran actuant al dia 23, juntament amb la Big Latin Band, al Passeig Lluís Companys.
Una altra de les protagonistes d'aquesta Festa Major serà l’aragonesa Carmen Paris, qui està revolucionant la jota aragonesa a base de fusionar-la amb altres estils com el flamenc, la música andalusí, el jazz i una àmplia pluralitat d'estils. L'artista portarà al seu espectacle al Moll de Barcelona el divendres 19.
El dia 20, des de les 21:15 i fins a les 23 h., ens espera un altre moment amb aires indies i locals. En aquesta ocasió els concerts aniran a càrrec de Nudozurdo, la banda que ha esmicolat el panorama nacional amb el seu rock, Camping, una de les bandes catalanes més prometedores, i per últim, Lo:muêso, que tancaran la nit amb un toc experimental.
Per acabar amb aquesta resenya de concerts independents fora del que serà el BAM, ho farem com hem començat, amb una emissora de ràdio. En aquest cas serà la cadena Màxima qui presentarà, des de les 11 de la nit fins a les 5 de la matinada, la 'Maxima Outdoor Session', que portarà un lifeshow que tindrà com a protagonistes a Rebecca Brown (Real Things) i els DJ's Xavi Alfaro, Oscar Aparicio, José A. M. i Oriol Farré. Acompanyant-los estaran els DJ's de la pròpia emissora, Dani Moreno (El Gallo Máximo) i Oriol Carrió.
Festes de la Mercè, BCN. Del divendres 19 al dimecres 24 de setembre'08.
Nou Barris acull una nova edició del Festival de Blues de Barcelona
miércoles, 10 de septiembre de 2008
La 6a edició del Festival de Blues de Barcelona ja és en marxa. Fins al proper 14 de setembre la ciutat torna a impregnar-se d'estils i ritmes variats que, en aquesta ocasió, vindran acompanyats de figures de prestigi dins del panorama europeu i nord-americà d'aquest estil. Gran part del festival, promogut per l'associació Capibola Blues, es desenvoluparà al Poliesportiu Valldaura de Nou Barris, que albergarà la gran majoria de concerts. També es celebraran jam sessions, master class de diferents instruments i la tercera edició del concurs ‘Blues i literatura’, conservant la filosofia amb què va ser concebut: donar a conèixer al públic l'essència cultural de la música de blues d'una manera desinteressada.
De la vintena de concerts que es presentaran a l'edició d'enguany, cal destacar la presència d'artistes internacionals com Jan Jaques Milteau, un virtuós inigualable de l'harmònica; Marc Tortorici, un veterà de l'escena del blues, jazz, swing i root procedent de Los Ángeles, que posseeix una indubtable força damunt l'escenari; o Guitar Crusher, un ‘autèntic’ home de blues (a la imatge). Però el festival també servirà per posar sobre la taula noms de grups de la terra que també s'atreveixen amb aquest estil. Entre altres, tindrem l'ocasió de veure actuar en directe a Lazy Jumpers & Dani Nel·lo i Bernat Font, una banda barcelonina amb un so fresc, propi i original; Joan Pau Cumellas, conegut internacionalment per la seva habilitat amb l'harmònica; o Slim Bay, una banda de cinc membres del Vallès que revisen cançons d'Eric Clapton, B.B. King, Muddy Waters o Louis Jordan.
A banda dels concerts, el festival acollirà també quatre master class impartides per músics professionals, que aprofundiran en determinades habilitats al voltant d'alguns instruments com la trompeta, el saxo, el piano i l'harmònica. El festival, a més, servirà de marc per a la presentació oficial de l'Escola de Blues, creada per Capibola Blues, que esdevindrà un espai de trobada de músics professionals, amateurs i principiants.
Descarrega't aquí el programa del festival
Festival de Blues de Barcelona. Del 8 al 14 de setembre'08.
Poliesportiu Valldaura. c/ Baltasar Gracián, 9. BCN (L4 Via Júlia). Gratuït.
+ info: Festival de Blues de Barcelona
